(fragment de El bufó que va haver de marxar de Palau)
Després
de la meva estada al Desert Interior, necessitava recuperar forces.
Així que em vaig quedar uns dies a casa de la Bruixa del Desert que
em preparava unes menges especials i uns beuratges perquè m'anés
refent a poc a poc.
Els
dies passaven, i jo m'anava acostumant a viure al desert amb la
remeiera d'ànimes. Quan recordava la primera impressió que em va
causar i aquella discussió que em va fer fugir d'ella, tot jo
m'empegueïa. Cada matí la descobria més bonica i els seus ulls em
reflectien un esperit noble i gentil, amagat rere aquell vel de
beduïna.
Cada
dia, mentre ella cercava plantes per a fer remeis jo preparava el
dinar, quan ella munyia la cabra, jo feia llenya de cactus per a
encendre el foc, jo cantava per a ella cada vespre i ella m'explicava
els secrets del desert sota la llum de les estrelles.
―L'altre
dia em vau parlar de l'Arbre de l'Autenticitat, allà on comença el
Camí de la Plenitud ―vaig dir-li un capvespre―. M'agradaria
conèixer-lo, m'hi podríeu acompanyar?
―No,
no puc. Aquest camí s'ha de fer sol. I l'Arbre segur que té un
missatge únic i irrepetible per a vós.
I,
abaixant la mirada, va continuar.
―Però
heu de saber que l'Arbre de l'Autenticitat és una porta sense
retorn.
―Sense
retorn? ―em vaig entristir.
Ella
va prémer els llavis.
―No
es pot retenir el vent. Si l'empresones, deixa de ser vent.
No
vaig gosar contradir-la, malgrat que vaig llegir en la seva mirada
una ombra d'ambigüitat.
―Res
no ens pertany, Manelic ―va continuar ella―. No podem retenir res
ni ningú. Retenir, lleva la llibertat de l'altre. No podeu deixar
de fer el vostre propi camí. Jo també us trobaré a faltar.
―Potser
puc esperar uns dies més, quan les condicions del desert siguin
propícies.
―Res
no és més propici que l'avui. No us ho penseu més. Aneu a fer la
bossa i demà, amb les primeres llums de l'alba, seguiu el que us
mana el cor.
No
vam dir-nos res més i, al cap d'una estona, em vaig aixecar a
preparar el meu sarró. Aquella nit, ajagut sobre la màrfega,
gairebé no vaig dormir. Sentia que la Bruixa del Desert es regirava
en el seu jaç esperant també que la son vingués a trobar-la. Era
la persona més especial que havia conegut mai. Per a mi, seria
sempre la meva Fada del Desert.