De quin color és el
mar? em pregunto mirant la llunyania.
Cada onada que llepa la platja
pinta la sorra de matisos que ni tan sols imagino.
Avui, en algun
racó de món, el blau horitzó ha pres el color trencat de l'enyor i
la partida,
un adéu que esdevé somni de sorra, llàgrimes de sal.
I és en aquest
mateix mar nostre on, com petites perles, les gotes amaren la meva
pell bruna, eriçada amb la càlida carícia del sol.
On, gronxat
dins sa barca, arriba el vell pescador que reconeix, a cada alenada
de mar, el color de la fondària que li regala el treball i la pesca.
I el poeta retroba, en el vaivé pintat d'escuma, bells mots que
colpegen impetuosos les roques de la caleta on jo reposo.
Una estrella
vermella de mar.
Blau immens, mirall
de plata.
Ball etern d'ones
que juguen, incansables.
I escolto, dins
l'espiral d'un caragol, bells cants de sirena que em conten batalles
de temps enllà, a cops de rem i de vela.
Antigues històries d'amor
i de llegendes, aventurers i navegants.
Un missatge anònim dins una
ampolla a la deriva.
Però ja fa massa
temps que aquest mateix mar s'ha tenyit de desolació, assedegant
milers de vides. És paratge solitari que ofega plors i somriures.
I
les ones, a mercè d'un destí desdibuixat, empenyen a contracorrent
una vella barcassa que vessa crits per una espurna d'humanitat, que
no arriba.
Traç d'un camí
sense retorn possible.
Moneda jugada a
l'atzar, a mort o vida.
Reflex de rostres
que ja són nàufrags perquè ho han perdut tot abans de la partida,
i el seu drama esdevé ignorat silenci sota les aigües.
Mar de fons i de
ningú.
Vasta terra dels
sense terra.
Paratge inhòspit
del qui fuig vers una terra promesa que potser mai arribarà a
fondejar.
Aquest mateix mar,
el nostre.
El d'històries
d'amor i d'aventures, el que canten els poetes i hi enxarxen els
pescadors.
Aquest mateix mar.
El nostre.
Avui, embrutit pel
color deshumanitzat de la mort i la vergonya.