 |
| ARRIBÀREM A LA TERRA PROMESA - Daniel Iglesias https://www.instagram.com/daniglesias/ |
AQUEST MATEIX MAR, EL
NOSTRE
De quin color és el mar? em pregunto mirant la
llunyania. Cada onada que llepa la platja pinta la sorra de matisos
que ni tan sols imagino. Avui, en algun racó de món, el blau
horitzó ha pres el color trencat de l'enyor i la partida, un adéu
que esdevé somni de sorra, llàgrimes de sal.
I és en aquest mateix mar nostre on, com petites
perles, les gotes amaren la meva pell bruna, eriçada amb la càlida
carícia del sol. On, gronxat dins sa barca, arriba el vell pescador
que reconeix, a cada alenada de mar, el color de la fondària que li
regala el treball i la pesca. I el poeta retroba, en el vaivé pintat
d'escuma, bells mots que colpegen impetuosos les roques de la caleta
on jo reposo.
Una estrella vermella de mar.
Blau immens, mirall de plata.
Ball etern d'ones que juguen, incansables.
I escolto, dins l'espiral d'un caragol, bells cants de
sirena que em conten batalles de temps enllà, a cops de rem i de
vela. Antigues històries d'amor i de llegendes, aventurers i
navegants. Un missatge anònim dins una ampolla a la deriva.
Però ja fa massa temps que aquest mateix mar s'ha
tenyit de desolació, assedegant milers de vides. És paratge
solitari que ofega plors i somriures. I les ones, a mercè d'un destí
desdibuixat, empenyen a contracorrent una vella barcassa que vessa
crits per una espurna d'humanitat, que no arriba.
Traç d'un camí sense retorn possible.
Moneda jugada a l'atzar, a mort o vida.
Reflex de rostres que ja són nàufrags perquè ho han
perdut tot abans de la partida, i el seu drama esdevé ignorat
silenci sota les aigües.
Mar de fons i de ningú.
Vasta terra dels sense terra.
Paratge inhòspit del qui fuig vers una terra promesa
que potser mai arribarà a fondejar.
Aquest mateix mar, el nostre.
El d'històries d'amor i d'aventures, el que canten els
poetes i hi enxarxen els pescadors.
Aquest mateix mar. El nostre.
Avui, embrutit pel color deshumanitzat de la mort i la
vergonya.