Quan l'amistat és el millor regal de tots...
La
lluna estava molt agraïda al llac que
li havia mostrat el seu millor reflex. Sempre, quan decreixia, les
aigües amigues la deixaven marxar; però en el seu oneig endevinava
l'espera confiada. Quan, dies més tard, treia de nou el nas per
darrere l'ombra de la terra, ja veia la seva superfície brillant
que, generosa, l'esperava de nou. I aquelles nits, quan lluïa ben
plena, les aigües calmades sempre la sostenien i la bressolaven amb
el seu vaivé suau.
La lluna estimava tant
l'aigua que volia fer-li un present que fos molt especial. Tan
especial com ho era ella. I va començar a pensar què podia
regalar-li. Va buscar pel vast univers. Va cercar per cada racó
amagat de la terra. Però no trobava res prou especial que li fes el
pes.
Havia de ser un obsequi
amb el qual li pogués agrair la seva càlida acollida (malgrat la
fredor dels hiverns); la serenor flonja de les seves profunditats
(allò del llit tou d'argila on reposen els cràters i ferides més
profundes); la resplendor de la seva superfície, sempre clara i
transparent, que feia més brillant i bonica la freda blancor de la lluna.
Els dies passaven i ella
no trobava cap cosa prou especial per a regalar-li. No hi havia res,
en tot l'univers, que pogués expressar el que bategava dins del seu
cor agraït de lluna. Així que va decidir oferir-li, senzillament,
allò que ella era, la seva presència i amistat.
Una nit de lluna plena,
a les acaballes de l'estiu, es va acostar tant com va poder a la riba
del llac i li va xiuxiuejar a cau d'orella: Gràcies per ser aigua
que em reflecteix, per ser llit que m'acull, per ser espill que
m'emmiralla.
Continuació del conte "La lluna trista"