La decisió ja està presa. Sóc mort.
A hores d’ara ja deu córrer la veu que el meu cos ha estat trobat sota el grifó d’una bóta en un hostal de mala mort. Ofegat de vi; una mort ben absurda pel bandoler més temut de la comarca! Tothom ja deu respirar alleugerit d’haver-se’m tret de sobre. Pobre borratxo traginer, revestit amb la meva temuda capa blanca, qui li hauria dit mai que el seu cos acabaria penjat pels Miquelets en un arbre enmig del Camí Ral, com a escarment per a lladres i bandolers! Pobre infeliç, que ha fet fama un cop difunt, sense saber-ho. I, ara que en Capablanca ja és definitivament mort, jo restaré per sempre més en aquesta cova, sota el Paller de Tot l’Any, condemnat a conviure, en eterna solitud, amb la causa de la meva desgràcia.
Sembla que faci tota una vida d’aquell fatídic dia que m’abocà a viure com un bandoler. Havia aconseguit fer algunes monedes, venent-me de bastaix per les masies de la comarca. Jove, fort i ben plantat, treballava de valent, aleshores. I amb aquell saquet, ple de tots els meus estalvis, m’encaminava xiulant aquell matí cap a Manresa. Pensava presentar-me a Cal Graner i demanar-li la mà de la dolça Arsenda d’ulls verds. Li mostraria tot el que, honradament i amb esforç, havia estalviat per oferir a la seva filla. Enamorat i il·lús, em dirigia aquell matí assolellat cap a Manresa sense sospitar que aquell seria el dia que començaria l’infern a la meva vida.
Van ser quatre els homes que em van sortir al pas en un tombant del camí. Cara tapada i armes en mà, em van prendre tot el que tenia: els estalvis, la roba i l’honor. I, en abandonar-me, mig nu i ferit de cos i ànima, en aquell racó del bosc, em vaig sentir morir. I amb cada rialla i gemec de plaer d’aquells bandits, un tros de mi s’esquinçà per a no apedaçar-se mai més. Aquella va ser la meva primera mort. I aquell dia em vaig jurar que no pararia fins a tornar tant de mal com m’havien fet. El món s’havia convertit de cop i volta en un avern, un cau de llops salvatges, i jo pensava defensar-me amb dents i urpes, si calia!
Aquella nit, desorientat encara dins el bosc, vaig sentir unes veus i, en apropar-m’hi, vaig veure un campament de Miquelets. Vora el foc, un grup d’homes, embolcallats amb les seves capes, bevien i jugaven als daus. Vaig esperar amagat rere un marge fins que un d’ells, begut fins al moll dels ossos, s’aixecà per anar a orinar. Quan s’endinsà en la foscor del bosc va ser presa fàcil. Un cop sec al cap amb una branca el deixà ben estabornit. Li vaig prendre la roba, les armes i la munició. I aquella gascona blanca i llarga que a mi gairebé m’arribava als peus i que seria la causa del malnom que, més tard, em van posar: el bandoler Capablanca.
Trobareu el conte íntegre a: INÈDITS NÚM 8– Abril 2016