Blanca
i rodona, la lluna resplendia cada nit la seva llum lletosa,
acaronant la superfície de la terra. Parelles d'enamorats la
contemplaven amagats en la intimitat del clar de lluna, els poetes li
dedicaven bells versos captivats pel seu silenci gebrat. Homes i
dones d'arreu de la terra la contemplaven cada nit, i fins i tot
alguns l'observaven de prop i estudiaven amb devoció la seva
superfície. Però la lluna estava trista perquè se sentia molt
sola. I com més poemes d'amor li dedicaven, com més anhelada se
sentia, la tristor més s'imposava, conscient de com n'estava de
lluny de la terra i sola enmig de l'univers.
Que
no sabien els homes que la llum alba que els captivava no era pas
seva? Ella tan sols era un mer mirall de la llum del sol. I la seva
superfície era massa pedregosa i freda per a que hi germinés la
vida. Quan mirava la terra amb els colors intensos del verd del bosc,
el blau de l'oceà, el groc de la sorra del desert i les mil llumetes
que encenien els homes cada nit, se sentia pobra. I nua. Amb el cor
fred, gelat. Ella sempre mostrava als homes la mateixa cara, la més
bonica. Fins i tot els infants li imaginaven, en els seus jocs, un
rostre que somreia i els feia l'ullet. Però cap d'ells coneixia la
seva altra cara, sempre oculta, plena de cràters i ferides dels
meteorits que sovint hi impactaven. Una cara molt més vulnerable,
exposada constantment a la intempèrie de l'univers. És que potser
li cantarien la mateixa bellesa si la veiessin com n'estava també
d'escarpada i nafrada?
La
lluna se sentia cada cop més trista i sola. I va ser així com, per
fugir de les mirades captivades dels homes i passar desapercebuda, va
començar a amagar-se darrera l'ombra de la terra, fins a quedar
totalment oculta. Però, inevitablement, la lluna sempre tornava,
resplendint la seva lluentor enmig de la nit. I, de nou, els músics
tornaven a dedicar-li belles melodies i els poetes versos enyorats.
Però a ella aquells mots li arribaven sempre acompanyats de la
punyent solitud i, trista, s'amagava de nou.
I
així va ser com la lluna, sense adornar-se'n, va fer seu aquell
moviment cíclic d'anada i tornada. De resplendir la llum intensa del
sol i d'amagar-se en la foscor de les ombres més opaques. I els
homes van resignar-se a viure sense ella durant uns dies cada mes.
Van aprendre a esperar-la i a acomiadar-la en el seu viatge constant.
I així van passar els mesos, els lustres i els segles amb aquell
vaivé constant.
Una
nit, mentre passejava pel cel, la lluna trista va veure a la terra
quelcom que la captivà per la seva bellesa. Al fons de les aigües
d'un llac hi dansava, al ritme de l'oneig suau de la superfície, una
cosa que no havia vist mai. Resplendia una brillantor intensa i els
peixos acariciaven, juganers, la seva superfície llisa i blanca. Era
perfectament rodona i estava envoltada per petits puntets brillants
com lluernes que dansaven al seu voltant. I aleshores la lluna va
comprendre que allò que tant l'havia captivat al fons del llac, no
era res més que el seu propi llambreig en les aigües profundes. El
seu reflex, dins la terra, no era ni fred ni buit, sinó ple de vida,
de llum i dansa. Restava acompanyada d'un munt de peixos de colors
que l'envoltaven i de l'espurneig de les aigües bressolades pel
vent. El seu rostre a la terra era bell i les seves ferides ocultes
ja no estaves exposades a l'impacte dels meteorits, sinó que
reposaven ara en el bressol del riu, tou d'argila. La lluna va
somriure per primer cop en tota la seva infinitud i el reflex dins
les aigües es va fer encara més brillant.
Sense
dir res als homes, la lluna va continuar el seu vaivé cíclic al
qual tothom ja hi estava acostumat. Però quan decreixia, ja no ho
feia amb l'esperit d'amagar-se en l'ombra sinistra de la terra sinó
amb la certesa de tornar, passats pocs dies. I a partir de llavors,
quan els poetes li cantaven la bellesa i els enamorats s'abraçaven
embolcallats amb la seva blanca claror, ella tan sols contemplava les
aigües silencioses del llac. I s'esforçava per regalar-los el seu
millor reflex.