Fa
molts anys, quan els contes encara
eren una realitat, existia un país petit i bonic però governat per
un rei cregut i capriciós. Un bon dia, el rei va sorprendre als
vilatans amb un anunci ben estrafolari: volia ser tan poderós com el
sol i, per demostrar-ho, il·luminaria cada nit el seu petit reialme
com si fos sempre de dia. Ell seria el rei del país de la llum! La
gent es preguntava si el rei s'havia tornat boig; només el savi
callava des de la seva cabana dalt de la muntanya.
El rei va fer cridar els
seus consellers i els donà l'ordre de trobar la millor manera
d'omplir les nits de llum. A aquell que ho aconseguís l'anomenaria
primer ministre. Així que els consellers, sense perdre temps, van
remoure cel i terra per trobar la millor solució.
El
primer que es presentà fou el conseller més vell de tots, convençut
que, amb la seva experiència, guanyaria als altres. Va dur al rei
cinquanta carros de teies de fusta
d'alzina i les va repartir per tot el reialme. Aquella nit els patges
les van encendre i tot el país va brillar del color roig de les
flames. El rei estava tan content que no s'hi veia de cap ull, però
a l'alba es va adonar que les teies ja s'havien consumit i calia
portar cinquanta carros més per l'endemà. En pocs dies havien talat
gairebé tots els boscos del país. Aquella no era una bona solució.
L'endemà es va
presentar el segon conseller, el més jove i emprenedor de tots. La
seva idea sí que era bona, li assegurà, perquè no faria malbé ni
un sol arbre del regne. Així que, amb l'ajuda dels patges, va
col·locar miralls a tot el país davant la sorpresa del tothom. Quan
es va fer de nit i va sortir la lluna, els miralls van reflectir la
seva claror i tot el regne va quedar il·luminat d'una llum blanca i
preciosa. El rei estava tan emocionat que gairebé no va poder
dormir. Però a mesura que passaven els dies la lluna s'anava
aprimant fins que, una nit, va desaparèixer del tot i el país tornà
a quedar a les fosques.
El
rei va fer cridar el tercer conseller, aquell que tenia fama de ser
una mica extravagant. Ell es va presentar amb cent caixes de fusta
tancades amb pany i forrellat que va fer distribuir per camins i
viles. Quan el sol es va pondre el conseller va donar l'ordre d'obrir
les capses, totes a l'hora. Milers de petites cuques de llum van
sortir volant com fanalets i van crear un núvol de llum verdosa
sobre tot el reialme. Tots els vilatans estaven bocabadats observant
aquella meravella i el rei més feliç que ningú. Però el que, en
un primer moment semblava una solució d'allò més eficaç, va
acabar gairebé en una desgràcia. Les lluernes es van menjar tots
els cargols del regne i es van reproduir tant que van acabar sent una
plaga. Fins
que no van aconseguir tornar a tancar totes les cuques de llum dins
les capses de fusta, no van respirar alleugerits.
Així que el rei cridà
el darrer conseller, el que havia viatjat arreu del món i coneixia
secrets d'altres terres. Va ser ell qui li portà cinc barrils l'or
negre; una mena d'oli llefiscós que escopia la terra en algunes
parts del món, li va dir, i que cremava fins i tot a sobre l'aigua.
Així que el van repartir en tines per a tot el regne i, a l'hora
convinguda, van encendre aquella mena d'oli negre com el carbó. Però
el país es va cobrir d'un fumera espessa i pudent que no deixava
respirar a ningú.
Desesperat,
el rei va decidir que aniria a veure el gran savi de la muntanya a
veure si el podia ajudar.
Deien que ell sempre deia la veritat, tan a un pobre pastor com al
mateix rei. Així que, seguit
de tots els seus patges i servei, el rei va enfilar camí de la
cabana del savi.
 |
| Dibuixos realitzats per la il·lustradora Mariona Alberich (L'Embarral) |
―Vull
il·luminar totes les nits del meu país, com si fos sempre de dia
―li va dir.
―No
hi ha cap solució pel vostre caprici, sa majestat, ja que heu
vulnerat les dues condicions imprescindibles per aconseguir ben
enllumenar el vostre regne.
―I
quines són? ―va fer el rei sorprès.
―La
primera és respectar la natura i no anar a contracorrent dels seus
cicles: vós heu cremat boscos, contaminat l'aire i provocat una
plaga terrible pels animals del reialme. I la segona és fer un ús
mesurat i responsable de la llum, sempre al servei de les persones i
no pas com a mostra de poder il·limitat. Tan sols el qui compleix
aquestes dues condicions pot il·luminar el seu país amb saviesa i
justícia.
Aquell
dia el rei va aprendre una gran lliçó; aquella que haurien de
conèixer, encara avui, molts dels reis i governants de tot el món.