INVISIBLE
No
recorda quin nom li van posar quan la van batejar, al batey
tothom li ha dit sempre la
Negra.
S'ha aixecat a l'alba, com cada dia. Ara ja no treballa al cañaveral,
és
vella
i té el cos encorbat com les branques d'un flamboyán.
Però encara té esma de fer un parell de viatges a la font amb la
garrafa de plàstic. Tota la vida ho ha fet, ja hi està avesada.
Mentre la garrafa s'omple, mira per sobre el mar de canya de sucre.
Enllà, a la capital, amb
la prima
Gladis hi
té la néta ara,
que
ja ha començat a estudiar al Liceo.
No ho diu, però la troba molt a faltar. L'ha criada des de menuda,
d'ençà que sa mare va fugir a Nueva
Yol
amb aquell home. Fa anys que no sap res de la Niña
i una ombra li enfosqueix la mirada, pateix per ella. Però al menys
tants
anys netejant canya i preparant guarapo
li ha permès fer un raconet per pagar el viatge de la néta a la
capital. Ara se sent molt sola, però no vol que la nena visqui la
mateixa vida que ella al batey.
Carrega la garrafa amb les mans calloses i, arrossegant els peus
descalços sobre el terra polsós, s'encamina cap a casa. Com cada
matí farà foc a terra, colarà café
de maní
amb una llauna buida i en durà al pobre Pocho
que ha agafat les febres de tant treballar. Després seurà a l'ombra
del
mango veient els homes tornant de la zafra
i
deixant escórrer la poca vida que li queda. Una vida invisible
al servei d'un món invisible.
Relat finalista
