BON NADAL

Ve Nadal, i avorrit, el temps cabdella

traces del vell any que ja esdevé afeblit,

i voldria retrobar el bell esperit

que ja fa massa temps que no es desvetlla.

Cal fer el pessebre, l'arbre i l'escudella

sovint tenyits de colors massa aigualits.

Passa el temps i la innocència s'ha esvaït,

que es va fonent com ciri a la capella.

I fa massa anys que el fred em fa arrupir

i el fum, fum, fum sols m'és cantarella

de pèrdues i d'enyors, oh, Santa Nit!

Però avui un esquitx fugaç, centella,

em retorna feliç, amb el cor agraït.

Quin desig profund... Ja brilla l'Estrella!

RACONS DE MENORCA

 

A cop de sol i tramuntana,

enfonsa arrels en el granit,

clamen al cel ses belles pales

Menorca al cor de fruit diví.

Del salobre en faig dolça besada,

del reflex de sol, fanal de mar.

Cloc les parpelles, flairo l'oratge...

Menorca polida em roba el cor!

Vinc a tu, assedegada

de bellesa i de quietud

i em fas l'ullet, fusta d'ullastre,

preciós instant ja retingut.

Perfumat d'espígol que planten ses fietes,

collim el raïm que els ocells han deixat,

la figuera, malalta, llueix verdes figues,

les tortugues ja crien devers un forat.

Que de la pedra seca en faig gosadia

per entonar un himne tan blanc de per tot,

una cançó d'ullastres i figueres seques

per aquest immens món del petit cabanó.

LA VOLADA DEL PINSÀ (fragment)

 

Els dos frares van avançar i retrocedir diverses vegades. Van esborrar algunes petges i d'altres les van deixar, expressament, per a confondre. L'espessor del pi negre havia protegit una mica el sotabosc però, de tant en tant, el pes de la nevada feia cruixir alguna branca que es trencava i deixava caure la neu encara acumulada. 

El provincial coneixia bé aquell entorn i s'hi movia amb destresa. Els dos van avançar en silenci fins que van aconseguir el seu objectiu. Era l'entrada d'una antiga poua de gel, perforada dins la mateixa roca de la muntanya, i que fra Bernat no l'havia vista mai abans. Pel seu aspecte, semblava abandonada i oblidada de tothom des de feia anys. La petita entrada estava coberta de malesa i fra Bernat va pensar que semblaven més un parell de marrecs a l'encontre d'una aventura que no pas dos frares que tenien entre mans un secret tan important.
Si el camí de baixada havia sorprès fra Bernat, més ho va fer l'estructura interna d'aquella poua. Al fons, amagada entre la foscor, va aparèixer una escala, petita i costeruda, que s'enfilava per dins la muntanya i arribava als fonaments del convent. A cada graó que pujava, mal il·luminat per unes petites obertures a la roca, notava que els peus, molls i bruts de fang, li lliscaven dins les sandàlies. Però ni això, ni el fred que li entumia els dits, no li va impedir de pujar amb agilitat. En ser a dalt, el provincial es va aturar davant d'una porta de fusta massissa.

―Esteu preparat? ―va dir girant-se en la penombra.
Fra Bernat va afirmar i va respirar fondo.
A dins era fosc. I, per uns instants, una ombra de decepció va tenyir la seva ànima. Però ell mateix es va renyar per aquella reacció que va trobar injusta i menyspreable. I què hi esperava trobar? Només un parell de rajos de sol, prims i esbiaixats, entraven per unes petites obertures de la part alta de les parets de pedra. Com dues llances, clavades sobre les lloses, es projectaven a banda i banda guardant el misteri d'aquella foscor que els envoltava. Com si en fossin sentinelles. 

El provincial va entrar, va agafar un quinqué que penjava d'un clau a la paret i el va encendre. Fra Bernat va avançar unes passes, vacil·lant. I, amb aquella llum tènue i tremolosa, en va tenir prou. Un crit ofegat va sortir del més pregon de les seves entranyes.

fragment de "La volada del pinsà"

LES LLÀGRIMES DE SANT LLORENÇ

 

Au, vine, cuita, que avui voràs les llàgrimes de Sant Llorenç. I vam sortir defora amb l'Andreu i en Puça, i vam caminar un tros enllà, darrere el saüquer gran, allà on els arbres ens deixaven vore el cel. L’Andreu em va dir, pensa un desig, Benet, que si veus caure una llàgrima, se’t complirà. I ell en va pensar un i jo per dins vai demanar que la Tina pogués parlar perquè tu no estiguessis trista, Elvira. I mirava el cel, però re es movia. I a mi se'm tancaven els ulls, però volia vore una llàgrima del sant, fos com fos. I allavòrens l'Andreu em va explicar que el sant màrtir plorava mentres el cremaven en una graella i que, cada estrella que cau del cel, és una llàgrima del sant que plora. I a mi aquella història em va fer feredat i encara m'esgarrifa quan hi penso. I va caure una llàgrima del cel. I al cap d'una estona una altra. I una més. Mira, Benet, que el cel ja plora! Però jo, en lloc de pensar en la Tina, que volia que parlés, pensava en el pobre sant cremat. I poder és perquè no hi vai pensar prou, que el meu desig no es va acomplir mai. I aixòs em va fer sentir encara més beneit. Al cap d'uns dies li vai preguntar a l'Andreu si les llàgrimes li havien fet el favor, però ell va fer una ganyota trista i em va dir, hi ha coses, nano, que ni el sant pot fer valer.

fragment de Sota l'ombra del saüquer

LA VELLARDA HERMÍNIA

I l'Andreu, sabia tantes històries! Sempre deia que les hi havia contat la seua padrina quan ell era un marrec i que les recordava totes. Te'n recordes, Elvira, aquelles nits devora el foc que li demanàvem, Andreu conta'ns una història i tots ens hi acostàvem i l'Andreu deia, us he parlat mai de la vellarda Hermínia? I ningú deia re perquè només de sentir aquell nom ja tots fremíem. La vellarda Hermínia que deien que vivia amagada del bosc i s'enduia els nens les nits de lluna negra. Els arrencava els cabells per a fer-ne un fetill per a no morir mai. Els tancava en gabions i esperava que els tornessin a sortir els cabells. I només els dava llambrics vius de menjar. I a mi m'agafaven ois d'imaginar-me un grapat de cucs que se'm movien dins la boca i em sortien pel nas mentres la vella em xollava els cabells. I l'Andreu abaixava la veu, no fos cas que la jaia es despertés, deia, i vingués a buscar-vos. I tot tremolava amb el foc de la llar. I tu, Elvira, reies per sota el nas. I la Tina també escoltava però ella no tenia mai por, que era la més valenta. Només en Ramon i jo no respiràvem, fins que tu deies, au, va, Andreu, no m'espantis la canalla! I l'Andreu feia cara de pocs amics, mai se sap, mai se sap què pot passar... I quan entrava en Llorenç ens deia, ja n'hi ha prou!, au, va, tots a dormir que demà cal matinejar. I jo esperava l'Andreu per anar al cobert on dormíem els dos, però ell em deia, Benet, tu vés tirant que ara vinc. I jo sabia que només ho deia per fer-me tenir por. I sortia sol i dava el tomb a l'era. I veia l'ombra de la vellarda que m’esperava sota el saüquer. I corria tant com podia, vigilant que la vella no em seguís. Fins que em colgava al jaç i em tapava el cap amb la flassada. Però la vellarda Hermínia mai va venir a buscar-me.

Fragment de "Sota l'ombra del saüquer"

HAIKUS I NATURA

Aquest mes de maig, m'he deixat anar tot contemplant la natura, les flors... I, per a cada una, n'he escrit un haiku.

DENT DE LLEÓ

Qui no ha bufat mai

coixins de sol i vellut

i angelets al vent?

ROSA

M'obres tes entranyes

amb pètals de seda roig,

tímida i tan bella.

ROSELLA

Parpelles vermelles

que s'obren quan surt el sol

dansant amb espigues.

CARLINA

Sol d'alta muntanya,

rajos verds i cor de foc

de vellut i brasa.

MIMOSA

Flocs de color groc,

nevada de primavera,

frangància i dolçor.

PRUNERA

Estams com pestanyes

presumides fan l'ullet.

Dolç tastet de pruna.

ROURE

Verda ondulació,

que et desprens amb la gelada

plorant la tardor.

TIL·LER

Hèlice florida

d'un perfum de mel dolçassa.

Serè tast de til·la.

CRÒTON

Rierols de lava

corren per tes venes roges

com saba de sang.

HEURA

Policrom de verds,

enfiladissa d'estrelles

que enyoren el cel.

ALOE VERA

Essència de bruixa,

deplegues als teus tentacles

saba de saviesa.

FARIGOLA

Menuda i discreta

pintes d'olor tots els prats,

humil, generosa.

CLAVELLINA

Amb tutú rosat,

del clavell n'ets ballarina

de dansa i combat.

LLIRI

Perfecte miratge

d'una bella papallona

que no pot volar.

MARGARIDES

Esquitxeu el prat

de bellesa tan senzilla,

com botonets d'or.

SAÜC

Eixam de mil flors,

que en seran ullets ben negres

de trementinaire.

MADUIXERA

Despresa floreta

que desfulles els teus pètals 

per un cor ben roig.

MALVA

Senzilla i tan dolça

però ningú vol criar malves...

Malaurada fama!

FALGUERA

Desplegues tes fulles,

pergamins d'un vers intens,

poemes d'espores.

GIRASOL

Gires la mirada

amb el rostre enamorat

de l'astre brillant.

CARD

Com cavaller armat,

orgullós de s'armadura,

batalles la vida.

BLANCA REBEQUERIA

Foto de Lionel Itié

Darrera enfarinada

d'aquest tossut hivern

que es nega a retirada,

i escampa mantell blanc

tot fent-ne una gelera

de boira, neu i glaç.

Blanca rebequeria

de qui se sap vençut

pel nou esclat de vida.

LA PELL

Fotografia de Lionel Itié

La pell. Resseca pel temps.
Els anys passen factura...
Un dit ressegueix les arrugues,
profundes algunes,
com tatuatges insistents.
Però, enmig de la carícia,
el capciró comprèn.
S'atura un instant i, lentament,
reprèn la pell cansada.
Com si llegís braille,
la dermis es fa llibre obert,
pàgina de fets i de vida.
Noms, mots que han ferit,
ressons de joia i alegria.
Camins, valors, amors i mentides.
Arribades i partides.
I el dit ressegueix, ara tendrament,
i es perfila orgullòs d'aquesta pell,
tan seca i tan pansida,
però mai abans potser llegida
com a mapa de tresors vivents.

PER SANT JORDI, TRIA I REMENA LLIBRES...

 Arriba sant Jordi i, amb ell, el plaer de compartir...

L'AMOR ÉS DÉU, L'AMANTIS BALLA

 

Ceràmica de Gumersind Gomila

Dins del blanc rodó un pregadéu,

que és l'ou reflex, lluna i estrella

l'Amantis religiosa sens Déu

cerca a una flor, que no és pas bella.

Si en fa dels pètals el seu frec breu,

li en són desig, li en són pregària,

dins un univers, que ja és ben seu,

l'Amor és Déu, l'Amantis balla.

"SOTA L'OMBRA DEL SAÜQUER"

"A aquesta hora no hi ha ningú al cementiri. Millor. Aixís podrem parlar sense que ningú ens destorbi, Elvira. El soroll que fa la cama que arrossego és l'únic que se sent mentres camino. La cama i els verdums, que a aquesta hora ja canten. Encara recordo bé on és la teva tomba. Sé que sóc un beneit, però em pregunto si et farà contenta tornar a vore’m i si els morts hi senten i si poden perdonar. Que és per aixòs que he vingut, saps? Per contar-te el que va passar, i perquè allòs ja em pesa massa, més que aquest gep que carrego a l’esquena des que vai néixer."

I si us ve de gust, podeu adquirir-lo a través del següent enllaç: 

https://www.amazon.es/dp/B08Z3QPNJS?ref_=pe_3052080_397514860

CAPA I DAVANTAL

8 de març, dia internacional de la dona.

Duc el davantal posat,

del color de la magrana.

I vigilo el pollastre.

Faig cuixetes en cassola de pedra.

Escolto el so del fregit

i les narius ja em flairen.

És diumenge i duc davantal,

que avui serem colla a taula!

I mentre vigilo la cassola

llegeixo Emili Teixidor.

I volo amb ell. I aprenc a volar.

I l'univers se'm fa infinit

dins la cuina de casa.

Després escriuré...

I llimaré mot a mot,

allò que sens fer no puc viure.

I, invisible, la capa em voleia

sota el vent de l'extractor.

M'agrada cuinar quan porto la capa.

M'agrada volar quan duc davantal.

ÉS MÓN I ÉS BORN

 
Qui roda el món i torna al born

porta una estrella a ses entranyes,

rosa de vent i de país.

De Montserrat als Bastiments,

del Matagalls al Pedraforca,

Turó de l'Home i gran Puigmal,

mon cor batega als quatre vents

pel meu país, que és pura roca,

roda de cims que és born i és món.

SOTA L'OMBRA DEL SAÜQUER...

He enyorat tant el saüquer tots aquests anys! Quan sota l’ombra tu sargies la roba amb la Tineta. I en Puça hi jeia a l’estiu. I quan floria, tu em demanaves que recollís les flors en una senalla, i en feies xarop per quan la tos ens agafava el pit. I ens contaves que el saüquer tenia poders màgics i que protegia la casa dels mals esperits. I un dia l’Andreu em va fer un bufador amb una branca tendre de saüc. En va buidar el cor i a dins li posàvem lledons i bufàvem fort a vore qui arribava més lluny. I sempre guanyava ell. I quan jo me’n queixava, ell reia per sota el nas i em contava que aixòs era perquè, a dins del branquilló, hi vivia la petita fada del saüc que s’havia enamorat d’ell, pobre pastor, i que li dava fortuna.

(fragment)

ALENADES D'HIVERN

 

Com castells de foc a mitja nit,

l'esclat d'una bellesa amagada:

pirotècnia de la creació!

La constància és la justa mesura

del qui vol caminar i fer camí,

de peuets i de passa menuda,

la constància és silent, si va amb mi.

Amb gust de sang a les genives,

sang de cireres i fruits vermells,

que esclaten quan el sol declina

esquitxant vida, vida rebel.

Fotografies cedides per Lionel Itié

EL MISTERI DEL POLSIM D'ESTRELLES

Estava asseguda sobre una pedra entre les alzines. Feia olor de palla seca, de rostoll acabat de segar. Aquella nit els grills cantaven fort, amb un xerricar agut i constant, com per espantar la nuvolada que tapava el firmament. I ella, esperava. Esperava amb els ulls clavats al cel per a gaudir del fugaç ball d’estrelles. Només en necessitava una pel seu desig secret. Tan sols una estrella! Però, just aquella nit, l’espessa nuvolada s’oposava al seu desig. Fresquejava. Al cap d’una estona, amb un somriure resignat, va emprendre el camí de tornada. Feia anys que els desitjos no li eren concedits. Per què havia imaginat que aquella nit seria diferent?

Però de retorn a casa, mentre escoltava silenciosa el cruixir dels seus passos, el vent li va portar un mot. Venia de lluny, qui sap si el va deixar caure una estrella... Era un mot antic, conegut i estimat. I el mot va esdevenir miracle. Un miracle de set lletres. Set, com els dies de la setmana, misteri que domina el temps. Set, com les notes musicals, el llenguatge que canta i fa ballar la vida. Set, com els colors de l’Arc de Sant Martí que pinten el món. El mot íntim del seu cor.

Un miracle callat, com un secret

estel·lar, la cua d'un cometa

tot sol i radiant.

I el mot va esdevenir polsim d’estrelles.

O AMOR O TEMOR (fragment de La volada del pinsà)

 

Els rajos de sol, que penetraven per les obertures de la pedra, il·luminaven irregulars la sala, creant un joc sinistre de llums i ombres. Fra Bernat va pensar que tot plegat tenia un caire fantasmagòric i, per uns moments, va sentir com si allà dins no hi fos sol, com si mil ulls l'observessin i el seguissin amb la mirada, com si algú flairés a través de l'aire la seva olor i escoltés les seves passes vacil·lants. Va pentinar l'estança amb la mirada i va avançar, lentament, per no despertar aquell silenci enigmàtic que s'imposava.

Sobre uns taulons de fusta, sostinguts per uns troncs, hi reposaven tres baguls. Va obrir el primer, que va cruixir amb un so sec que va ressonar entre les voltes de pedra del sostre. A dins, hi havia llibres de totes mides, molt ben col·locats, un al costat de l'altre. En va treure un, el primer que va trobar, i hi va passar la mà pel llom. Va llegir les lletres impreses, d'un color que en altres temps va ser daurat: Llibre d'Amic e Amat de Ramon Llull. Va olorar la flaire de llibre vell; semblava un exemplar molt antic, relligat i il·lustrat a mà. Fra Bernat el va obrir a l'atzar. Les pàgines, enganxades entre elles, van oposar una mica de resistència, cruixint com el gemec d'aquell a qui desperten a mitjanit. El primer que va veure va ser el dibuix d'un gran lleó irat. Un rastre de saliva escumosa li regalimava entre els ullals. Aixecava les potes del davant i amenaçava amb les urpes a un home, excessivament petit i vestit amb hàbit marró, que passava per sota i que beneïa la bèstia sense rastre de por en la seva expressió. Sota la pintura, amb lletra rústica, fra Bernat va poder llegir: "Amava l'amic tots aquells qui temien son Amat, e havia temor de tots aquells qui no temien son Amat; e per açò fo qüestió qual era major en l'amic: o amor o temor. Jurcava l'amic a seguir son Amat, e passava per una carrera on havia un mal lleó qui auceïa tot home qui en passava pererosament e sens devoció".
Fra Bernat va quedar embadalit davant aquell home menut que semblava no témer l'amenaça de la bèstia que prometia engolir-lo sense compassió. Aquells mots l'havien absorbit: o amor o temor. I amb un fil de veu, els repetia una i una altra vegada. O amor o temor. Es va sentir abassegat per un sentiment de vertigen i, la imatge del tallant amb l'aligot esperant la seva pressa, li va tornar a la memòria com un mal presagi. Va tancar el llibre de cop i el va tornar a deixar al seu lloc.

fragment de La volada del pinsà