L'ESPIGA

L’espiga es desperta i aguanta la mirada al sol.

És presumida i esvelta. Vol tocar amb les fines arestes el cel.

I desafia amb cos altiu el ventijol que la bressola.

Es deixa escabellar una mica, just perquè la mirin les roselles.

L’espiga se sent bella. Sap que pot enamorar.

I veu les seves companyes amb llurs cossos vinclats

tija cansada, mirada baixa cap al sòl ressec.

I aleshores, el seu menyspreu l’estarrufa.

Ella se sap diferent. Única entre el blat.

Però l'espiga desconeix que el que doblega les altres

no és pas ni orgull ferit ni una falsa modèstia

sinó el pes de les seves entranyes farcides de gra madur.

I en la seva eterna arrogància i buidor

l’espiga continuarà mirant per sobre tot un camp sencer

que acabarà ignorant la seva presència altiva

fins al dia de la sega.

UN REGAL!!

Avui he rebut un regal molt especial.

Un bon dia, algú llegeix "La volada del pinsà" i, de sobte, et fa arribar aquesta petita joia que, a partir d'ara m'acompanyarà en les totes les meves lectures.

Moltes gràcies Teresa Druguet!

ENCÍS

Era un capvespre qualsevol, quan la vaig conèixer, i un sotrac em va nuar les entranyes. Dissimulant, com si allò no anés amb mi, m'hi vaig apropar amb mirada curiosa. A poc a poc, per a passar desapercebut. I, encara no sé com, però aquella desconeguda em va seduir fins al moll de l'os.

Tenia un no sé què que m'embriagava i no podia deixar d'escoltar-la. La seva veu, com un xiuxiueig a l'ànima, em torbava: greu i aguda a la vegada, serena i excitant com la que més! Una carícia a cau d'orella.

I, encara en la distància, mig avergonyit, vaig observar el seu caminar graciós, a cops de verbs entremaliats ―ara corro, ara m'aturo, ara m'alenteixo perquè em puguis atrapar. Tota ella, com una picada d'ullet que em feia estremir al ritme del seu pas. I amb cada alè contingut, em seduïa la seva fragància, com si tota ella fos un joc, lliure i apassionat, que senyoreja amb el temps, la música i la vida.

I aquella vesprada jo me'n vaig enamorar. I hauria volgut retenir-la. Capturar-li cada mot i fer-me'l meu. I fondre'm amb ella en un bes etern abans que es pongués el sol. 

Però cada cop que m'hi apropava per a acariciar-la, ella s'esmunyia entre els meus dits, poc hàbils. I aleshores la vaig veure marxar, sobre la sorra. Massa preciosa i massa lliure per a deixar-se retenir.

La poesia, em vaig dir, no té cor per un sol amant. 

Però jo l'estimaré sempre.